La Llei 19/2007 d’11 de juliol, contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport (coneguda com la llei contra la violència a l’esport) es va presentar al seu dia pel poders polític com la panacea per erradicar comportaments racistes i violents, entre d’altres al futbol. Tot i que la intenció de la normativa és lloable i aborda una qüestió d’importància social, la seva implementació i efectivitat han estat objecte de debat i crítiques des de la seva aprovació. Especialment aquesta critica es més forta des de les diferents grades d’animació.
La Llei contra la violència a l’esport emmarca el seu enfocament en la regulació de conductes que poden afectar la convivència a l’esport. Això inclou sancions a la violència física, verbal o simbòlica, però també comportaments considerats inapropiats segons uns criteris generals, com ara:
- Càntics ofensius.
- Exposició de simbologia no autoritzada.
- Provocacions al públic o a jugadors.
La llei utilitza termes amplis com “provocació” o “conductes ofensives“, que donen lloc a interpretacions desiguals. Aquesta ambigüitat facilita una aplicació criminalitzant conductes que formen part de la cultura futbolística (càntics burlescos, coreografies o exhibició de banderes), i evidentment no em refereixo a insults racistes, homòfobs i masclistes, (sinó per exemple retirada de banderes palestines, estelades, deixant un àmbit de discrecionalitat força ampli i sempre depenent del poder polític i decisions polítiques de torn. Aquí es plantegen conflictes amb drets fonamentals com la llibertat d’expressió i d’associació. Això és especialment rellevant en casos on s’han sancionat simbologies o manifestacions que, tot i ser provocadores, no són necessàriament il·legals, hem de recordar el tancament del camp del Rayo Vallecano per cridar “Zozulya, eres un nazi!”, “¡puto nazi!” o “¡fuera de Vallecas!” recordant al jugador conegut per les seves publicacions d’extrema dreta.
Les penyes esportives de les grades d’animació en general i el mon ultra en particular son comunitats amb identitats culturals fortes, sovint definides per la passió, la crítica social i una expressió vibrant, però controvertida, als estadis. Per a molts, la Llei 19/2007 representa una ingerència en aquesta cultura, fomentant unes grades sense passió i orientades exclusivament al futbol negoci. Així es percep una criminalització de la dissidència cultural: càntics polítics, símbols reivindicatius o burles històriques, son considerats intolerants, generant una experiència esportiva artificial amb estadis orientats al consum i al marketing, allunyant-se del futbol com a expressió popular i col·lectiva tot mitjançant la imposició de multes desproporcionades (poden arribar fins als 650000 euros), sancions de prohibició d’accés o tancament d’estadis de manera absolutament arbitraria.
Estem d’acord en que s’han d’erradicar determinades actituds dels estadis de futbol, però la inclusió de conceptes jurídics oberts com “provocació” o “conductes ofensives” no és en cap cas la solució, és necessari establir amb claredat quines conductes serien sancionables per evitar aplicacions discrecionals. És imprescindible el diàleg amb els aficionats, creant, per exemple, comissions mixtes entre autoritats, clubs i representants d’aficionats per establir normes acceptades per totes les parts, implementar programes educatius i campanyes de sensibilització contra el racisme i la intolerància a tots els nivells del futbol, des de aficionats fins a jugadors de totes les categories i per últim prioritzar un enfocament preventiu amb seguretat i respecte en les instal·lacions esportives i prioritzant agents cívics per sobre de forces policials per promoure un ambient més pacífic i inclusiu.
Mentres la legislació i les sancions posen el focus en els grups d’animació, aquest diumenge en el derbi entre l’Europa i el Sant Andreu l’incident més greu, la caiguda d’una tanca durant la celebració d’un gol, va ser provocat pel deficient manteniment de l’estadi Nou Sardenya, manteniment que és competència de l’Ajuntament de Barcelona.
Eduardo Cáliz advocat i soci d’Arrels Advocats SCCLP
