Com afecta juridicament al moviment antifeixista l’evolució dels delictes d’odi a l’estat espanyol?
Els delictes d’odi han evolucionat arran del cas Carlos Palomino, jove antifeixista, que va ser assassinat l’11 de novembre de 2007 al metro de Madrid per Josué Estébanez, un soldat neonazi. Palomino, juntament amb altres activistes, es dirigia a una manifestació contra una marxa convocada per Democracia Nacional, un partit d’extrema dreta al barri d’Usera, conegut per la seva diversitat cultural i una presència important de persones migrades. Estébanez, en veure Palomino i altres manifestants amb símbols antifeixistes, el va apunyalar al cor, causant-li la mort immediata.
El cas té una rellevància jurídica significativa per l’aplicació de l’agreujant d’actuar motivat per la discrepància ideològica, un punt clau en l’aplicació dels anomenats delictes d’odi. No obstant això, l’aplicació d’aquests delictes ha derivat en una distorsió on s’ha abandonat el sentit primari de protecció a grups especialment vulnerables per passar a protegir diferències, incloent grups potencialment opressors.
2. Delictes Imputats i Pena Imposada
L’Audiència Provincial de Madrid va condemnar Josué Estébanez per assassinat amb traïdoria i agreujant de motivació ideològica, imposant-li una pena de 26 anys de presó: 19 anys per assassinat i 7 anys per temptativa d’homicidi contra un altre jove que acompanyava Palomino. A més, se li va prohibir apropar-se a la família de la víctima i a qualsevol manifestació de caràcter antifeixista, i es va imposar el pagament d’una indemnització de més de 160.000 euros. Josue Estebanez es troba actualment a presó, si bé no ha abonat la indemnització a la família de la víctima. Tanmateix, és necessari reconèixer que aquesta sentència no s’hauria pogut aconseguir sense la mobilització popular i l’impuls del moviment antifeixista posterior a l’assassinat.
3. Aspectes Claus de la Sentència
- Qualificació del Delicte: Assassinat amb Traïdoria
La sentència qualifica l’acte com a assassinat amb traïdoria, considerant que l’acció d’Estébanez va ser premeditada i que va atacar Palomino de forma inesperada i sorpresiva. La traïdoria implica que l’agressor va utilitzar un mitjà que impedia la defensa de la víctima, un element present en aquest cas atès l’atac sobtat i mortal amb una arma blanca. - Agreujant de Motiu Ideològic
El tribunal va afegir l’agreujant de “motiu ideològic”, reconeixent que l’assassinat de Palomino va ser motivat per la seva posició política antifeixista. Aquest element és clau, ja que la inclusió d’aquest agreujant implica un reconeixement judicial que l’odi ideològic va ser una causa directa del crim. Aquest reconeixement suposa un avenç en la jurisprudència espanyola en el tractament dels crims d’odi, destacant que no només l’orientació sexual, la raça o la religió, sinó també l’afiliació ideològica pot constituir un agreujant en delictes violents. - Intent de Justificació de la Defensa: Legítima Defensa
La defensa d’Estébanez va intentar al·legar legítima defensa, argumentant que ell se sentia amenaçat per la presència dels antifeixistes al vagó. No obstant això, la sentència va descartar aquest argument, destacant que va ser el mateix Estébanez qui va mostrar agressivitat des del començament en portar un ganivet amb la clara intenció d’atacar. - Rellevància de la Prova de Vídeo
Un element fonamental per a la condemna va ser el vídeo de les càmeres de seguretat del metro, que va capturar el moment de l’assassinat. Aquest vídeo va permetre demostrar la premeditació i brutalitat de l’acte, deixant clar que Estébanez va actuar amb la intenció deliberada de matar. La transparència d’aquesta prova audiovisual va ser crucial per desmuntar els arguments de la defensa i perquè la societat pogués veure la gravetat de l’acte.
4. Implicacions Jurídiques i Socials
- Reconeixement del Delicte d’Odi per Ideologia
Aquest cas va marcar un precedent important a Espanya quant a la qualificació de crims d’odi basats en motius ideològics. - Limitacions en la Prevenció de la Violència d’Extrema Dreta
El cas també evidencia les limitacions del sistema judicial i policial per anticipar-se a la violència d’extrema dreta. Estébanez, militar en aquell moment, tenia antecedents de radicalització, i el seu accés a armes i entrenament militar va facilitar el desenllaç fatal. Això assenyala la necessitat de polítiques més efectives per identificar i mitigar la radicalització violenta, especialment en sectors com l’exèrcit, on la ideologia extrema pot tenir conseqüències letals, exèrcit, policia, judicatura i fiscalia, sectors on no s’ha realitzat mai un filtre d’elements d’extrema dreta. - Reflexió Sobre la Desigualtat en el Tractament Judicial
La sentència ha estat destacada per moviments antifeixistes no només per la condemna en si mateixa, sinó perquè posa de manifest una necessitat d’equitat en el tractament judicial de diferents tipus de violència política. Mentre que la violència d’extrema dreta és de vegades minimitzada o justificada, casos com el de Palomino subratllen la gravetat d’aquests actes i la importància de tractar-los com a crims d’odi amb tot el rigor de la llei.
Tanmateix, a partir d’aquesta sentència es produeix un canvi significatiu en l’aplicació dels delictes d’odi. Cal recordar que aquests delictes es van introduir en l’ordenament jurídic de l’estat espanyol en un context de creixent preocupació per la protecció dels drets de les minories i el respecte a la dignitat humana. En teoria, aquests delictes busquen evitar la discriminació i la violència basada en prejudicis d’origen ètnic, gènere, religió, orientació sexual, entre altres. La realitat de la seva aplicació ha plantejat una distorsió important, aplicant-se a defensors de la selecció espanyola, policies, i arribant a la seva màxima expressió amb la circular 7/2019 sobre pautes per interpretar els delictes d’odi tipificats en l’Art. 510 CP, incloent persones d’ideologia nazi en el seu àmbit d’aplicació.
Un problema principal amb l’aplicació dels delictes d’odi a Espanya és la selectivitat en la persecució i condemna. Aquesta selectivitat tendeix a afavorir els grups que ja es troben en posicions de poder i pot acabar criminalitzant la protesta social i altres tipus d’expressions crítiques cap al sistema o determinades ideologies. En la pràctica, tot i que l’objectiu dels delictes d’odi és prevenir la incitació a la violència, el seu ús a vegades va en contra dels principis de justícia i llibertat d’expressió, quan s’aplica de manera desproporcionada a certs col·lectius o ideologies. Així, per exemple, tenim el cas dels titellaires a Madrid l’any 2016, el tuit del regidor Guillermo Zapata de caràcter irònic l’any 2015, la persecució al cantant César Strawberry de Def Con Dos l’any 2017, la protecció del grup neonazi Hogar Social Madrid o la persecució de crítiques a la policia com a delicte d’odi o manifestacions contra aquesta (que, tot i ser contínuament rebutjada pels tribunals, la fiscalia continua insistint).
Aquesta ampliació dels delictes d’odi suposa una clara restricció a la llibertat d’expressió i al debat polític, una aplicació clarament subjectiva i contrària al principi de legalitat, un desgast de conceptes jurídics diluint i banalitzant el veritable objectiu, i un ús discriminatori contra, precisament, aquells grups que es pretenen protegir.
El context europeu ens ofereix exemples de com alguns països han abordat el problema del nazisme i del feixisme de manera més efectiva des d’un punt de vista antifeixista. A Alemanya, per exemple, hi ha lleis explícites que prohibeixen l’exaltació del nazisme, incloent la negació de l’Holocaust i l’ús de símbols nazis, i aquestes lleis estan alineades amb la història i el compromís del país en la lluita contra el feixisme. A Àustria, l’apologia del nazisme és també un delicte, i les manifestacions d’odi que exalten aquesta ideologia són perseguides legalment. A França i Itàlia, les lleis també castiguen l’apologia d’ideologies totalitàries que hagin promogut crims d’odi, encara que amb certs matisos. Aquests països, amb experiències històriques del feixisme i del nazisme, reconeixen que l’odi d’una ideologia opressora i genocida no pot ser equiparat a l’odi basat en prejudicis racials, religiosos o de gènere.
Eduardo Cáliz soci d’Arrels Advocats SCCLP
